Un cop establert l’objectiu, cal analitzar com assolir-lo. S’hi pot anar directament o bé marcar una estratègia fins a arribar-hi, de manera que assolint petits objectius, hi ha una progressió que condueix a l’objectiu final.
És important formar-se, aprendre d’altres experiències i saber-les adaptar a cada context polític, econòmic i social, al tipus de confrontació i a la naturalesa del conflicte. És més important pensar que no pas actuar directament. Cal sospesar el cost i el benefici de l’acció i tenir-ho present. Fer accions poc definides o que no formin part d’una estratègia política pot cremar l’estratègia de la lluita noviolenta.
La lluita noviolenta es fa sempre amb experiències col·lectives, amb assessorament tant legal com comunicatiu. Fonamentalment són actes comunicatius que expliquen d’una banda allò que considerem una injustícia i, de l’altra, la solució democràtica proposada.
Es fa imprescindible l’anàlisi de l’altre, perquè és quan s’obre la possibilitat d’interrompre els plans o l’estratègia que pugui tenir. Per exemple, si l’estratègia de l’Estat és allargar l’excepció per impedir qualsevol solució, l’estratègia de la noviolència pot passar per escurçar aquesta excepció i fer-la impracticable.
La lluita noviolenta és art. Un art col·lectiu on tothom té alguna cosa a dir i a fer. Som milers de persones. No totes hem de fer el mateix, però una estratègia col·lectiva, dinàmica, engrescadora i ben pensada que coordini les nostres accions, pot capgirar qualsevol situació.